Projecte maqueta

Manuel Gómez Planas 

 

 

 

Idees i conceptes per a la construcció de la maqueta del San Miguel.
 

Primerament, s’ha de dir que la iconografia de 1899 és escassa, si exceptuam els gravats de l'arxiduc Lluís Salvador, i encara ho és més la documentació gràfica o escrita de plànols o documents que ens poguessin orientar en l'execució del projecte.

 

Així i tot, a partir del material de què es disposa, de principis del segle XX, i de la documentació manuscrita conservada referent a l’expedició, s’han extret algunes conclusions ben interessants que ens ajudaran a conèixer la imatge o la fesomia que tenia el nostrat llaüt San Miguel.

 

Segons el Diari de l'expedició santanyinera, es tractava d'un llaüt que possiblement es dedicava a la pesca del bou, amb un aparell que, tot i que encara està per decidir, es considera format de major, mitjana i floc. Recordem que els Cavallot tenien una flota de barques del bou i que el pare del patró de l’expedició, Antoni Antich, havia fet una fortuna amb la pesca i el contraban. Per la quantitat de gent que hi anava, els 9 expedicionaris, el patró Jaume Antich Cavallot, dos mariners, com a mínim, i l’al·lot de barca (que fan un total de 13 persones), se suposa que el llaüt tenia una eslora d’entre 12 i 14 metres, més aviat 14 que no 12, i que disposava d’un bot descobertat d'uns 3,50 metres.

 

Per aquesta raó, se cenyirà a les formes i mides de les barques del bou que encara estan operatives i de què es disposa d'informació, en concret, la Balear, de Palma, i el Sant Isidre, de Cadaqués. La Balear, de 1924, és una barca del bou de segona generació i un bon exemple de llaüt per acostar-se al San Miguel, amb una eslora de 13,95 metres. De la mateixa manera, el Sant Isidre, amb una eslora de 14,60 metres, es va construir el 1925 a Portocolom i fou pensat inicialment per a la pesca d’arrossegament. D’ambdues embarcacions es tenen plànols de formes. Els de la Balear dissenyats per Manuel Gómez Planas i els del Sant Isidre, per Vicente García Delgado. De l’estudi dels plànols de formes i de la interpretació de la informació històrica que ens ha perdurat, a més de la que s’insinua subtilment al Diari, s’aixecaran els plànols per a la maqueta del San Miguel.


Concretament, per la informació que ens vessa el Diari, podríem definir la mida del llaüt en 14 metres d'eslora per 4,50 de mànega i una mida de model d’aproximadament 1 metre d'eslora en flotació per uns 40 cm de mànega. Tot i així, queden pendents de perfilar les mides del model. Sembla força clar que la coberta tenia una brusca important. Segons el Diccionari nàutic del Termcat, la brusca és la curvatura que es dona a la coberta del vaixell en sentit transversal, de manera que sigui més alta en la mitjania que en les bandes, perquè així l'aigua surti ràpidament cap a la mar. Ha quedat documentat en un episodi del Diari que el San Miguel era molt alt de les bordes, perquè, com s’ha indicat, ens doni una brusca importat.


Evidentment, es té clar que s’hauran d'utilitzar, en la mesura del possible, les fustes adients i que es podien trobar a Mallorca en aquelles saons, és a dir, per a les quadernes, la coberta i el folre s’utilitzarà pi mallorquí; per a la quilla, el codast, la roda, l’arjau, el timó i el cap de mort, s’emprarà alzina; a més d’altres materials com el ferro, el coure, el llautó, el cotó, etc.

 

Probablement, allò que crea més incertesa és com construir i mostrar l'interior del buc amb totes les dependències; tanmateix, es creu que no és massa convenient per molta il·lusió que faci, ja que tota interpretació i execució serà completament imaginària, atès que no es disposa de cap criteri històric per poder-se fer una idea de com anaven aquestes dependències en un llaüt de l’any 1899. Per tant, el que es faria seria un model amb fusta vista amb una petita part en què es pogués veure el detall de l'estructura interior.