El San Miguel

Jaume Ferrando

El San Miguel: un llaüt gran de 1899 (o: el veler dels expedicionaris o aventurers)

 


Al final del segle XIX, si bé començava a navegar algun vaixell propulsat amb calderes de vapor, la majoria d’embarcacions, principalment les de petit i mitjà tonatge, eren velers –llaüts, xabecs, pailebots, pollacres, bergantins, fragates, etc.


El llaüt era l’embarcació més senzilla de les que feien navegació de cabotatge, però molt marinera i molt nostra. També s’emprava i s’empra per a la pesca, actualment per a l’esbarjo i, és clar, si eres santanyiner, en aquella època i altres, per anar de contraban.

El nom, llaüt o llagut, és de procedència aràbiga, i si en principi va donar el nom a un instrument musical, per la semblança amb la forma d’aquest instrument, també donà nom a aquest tipus de barca. Aquest terme, amb dièresi, era ja utilitzat en la llengua franca marinera mediterrània.

Antigament també era conegut amb el nom de falutx, i molt emprat fins i tot pels corsaris, principalment eivissencs i menorquins. Així mateix, amb el nom de barca de mitjana, denominació típicament catalana que a les Illes canviava el nom pel de llagut de mitjana o llagut de tres veles.


Podien portar d’un a tres pals o arbres. El triquet a proa, el mestre al centre i el de mitjana a popa. El seu aparell característic consistia en una vela llatina gran, la major, que es llargava per mitjà d’una antena formada per dues vergues lligades amb cordes, que s’hissava dalt de l’arbre mestre, inclinat cap a proa, i es fixava a la creu. També desplegaven un floc a proa i, els que disposaven d’un arbre triquet, anaven aparellats amb una vela triquet, i si duien un arbre de mitjana, amb una vela mitjana que es caçava en un baticul, pal horitzontal que sortia d’un costat de la popa. A l’arbre de mitjana, s’hi hissava la bandera.

L’Arxiduc, al Die Balearen, pocs anys abans de l’aventura en barca dels membres de S’escursionista Santañyinera, parla amb bastant de detall dels llaüts que s’utilitzaven a l’època, i distingeix entre el llaüt pescador, el llaüt viatger i el llaüt coster. Pel que fa al San Miguel, hom podria pensar que es devia tractar d’un llaüt coster, sense descartar que fos un llaüt viatger, ja que quasi únicament es diferenciaven pel tonatge.


La tripulació d’un llaüt d’aquestes característiques, quan es dedicava al transport de mercaderies, podia arribar fins a uns vuit homes. En aquest cas, en què només hi havia les feines pròpies de les maniobres i la navegació, i que portava el patró i nou passatgers, tal volta es reduïa a devers la meitat, entre els que no hi podia faltar l’al·lot de barca i, segurament, el nostramo.

Podem agafar com a model i referència un dels molts llaüts que transportaven taronja des de Sóller, principalment, cap a França, el llaüt Unión. J. Nicolau Bauzà en va escriure la història i hi trobam una fotografia d’un quadre pintat pel pintor de Marsella Louis Roux, ciutat on solia recalar. Existeix també un exvot d’aquest llaüt, al convent de Sóller, mentre capeja un temporal al golf de Sant Jordi dia 19 de gener de 1891. Cal destacar la importància del comerç per mar entre Sóller i els ports francesos de la Mediterrània durant el segle XIX i el seu apogeu a finals d’aquell segle.

L’autor descriu amb detall i orgull les característiques del llaüt Unión, i imagin que el nostre San Miguel podria ser semblant, tal volta no tan gran: «[...] era blanco, valiente y muy marinero. Los hombres de mar disfrutaban contemplando su grácil silueta presta a saltar, como un galgo, sobre la cresta de las olas». Explica també que a dins estava distribuït de la mateixa manera que solien estar construïts tots; a proa, tres cabines, i a popa, la cambra; i als costats de la cambra, altres quatre cabines. La cambra feia, al mateix temps, les funcions de sala d’estar i de menjador els dies de fred i de pluja, ja que si el temps era bo, es menjava a la part de popa de la coberta. Quan havien de menjar dins la cambra, s’hi col·locava al centre una taula rodona, entorn a la qual s’asseien el patró i els mariners. L’al·lot, que solia menjar a part, s’encarregava de servir el menjar. Al cuiner li deien «el comprador», i per cuinar només tenia un fogó de llenya o de carbó que solia dur una ansa a cada costat per aguantar-lo quan la barca brandava. Quan navegaven bevien amb porró, que s’anaven passant l’un a l’altre. Els coberts eren de la barca, encara que cada mariner emprava sempre els mateixos, que coneixia perquè els feia un senyal.

Al fons de la barca hi anava el llast i, a sobre, un pis d’enramada que el separava de la càrrega subdividida per canyissos, com si fossin envans.

La tripulació feia guàrdia per parelles en torns de dues hores. Un a popa, servant l’arjau per governar el timó i seguir el rumb assenyalat pel patró; l’altre, vigilant l’aparell i l’horitzó.


Per a la construcció, l’Arxiduc explica que s’utilitzen materials excel·lents, com ara pins vells resinosos de Formentor per a l’empostissat i alzina de les garrigues mallorquines per al costellam, tot i que s’ha de matisar, ja que segons alguns autors també s’emprava fusta de fora. Si bé amb l’alzina, que és molt forta, es feien principalment la quilla, el codast, la roda i les cornamuses, per a les costelles i el folro s’utilitzava el pi del nord, i la coberta es construïa amb pi mallorquí. Els arbres i antenes solien ser també de fusta de fora. Cada mestre d’aixa tenia les seves preferències i feien ús d’altres castes de fusta, com ara l’ullastre, tan abundant, o altres importades com el roure, el tec o el faig.

Quant al nostre llaüt, d’acord amb les persones que hi anaven a bord, potser fos d’una cinquantena de pams d’eslora i devers quatre metres de mànega. La proa recta, típica dels llaüts, amb la roda, el pinyó de roda i el cap de mort; i la popa, en lloc de ser en punta com la proa, arrodonida. Devia ser un llaüt nou, ja que no crec que per emprendre una travessia com aquella i amb aquells passatgers benestants volguessin anar amb un llaüt vell i amb flaires de morralla. És difícil, per tant, que fos un llaüt dedicat a la pesca, si bé de tant en tant l’hi haguessin fet servir. Així, el dibuixaríem més aviat com un llaüt coster de càrrega, com ja he assenyalat. Per endevinar l’aparell que devia portar, hem d’agafar de referència, d’una banda, els llaüts d’aquesta tipologia que navegaven en aquella època i, de l’altra, les dades que ens ofereix el Diari sobre les maniobres a vela durant la navegació i les entrades i sortides de port. Ja s’ha dit que un llaüt podia dur des d’un fins a tres pals amb l’aparell corresponent. El que no podia faltar era l’arbre mestre amb la vela llatina, «la vela», que era la que pròpiament propulsava l’embarcació. Si bé alguns portaven triquet, no crec que fos el cas al San Miguel, ja que el triquet, amb la seva vela, s’utilitzava quasi més a les embarcacions més grans o a les de pesca. En canvi, segurament tenia un arbre de mitjana, que també incorporaven els de pesca i molts de llaüts de cabotatge per poder combinar els pedaços segons els vents i obtenir un millor rendiment. I malgrat que no se’n parli al Diari, ni de la vela mitjana ni de la combinació de veles, no vol dir que no portàs aquest pal amb la vela aplegada, o que, simplement, no se’n parli, encara que també podria no aparellar-ne. Igualment passa amb el floc, del qual no es diu res, però és gairebé segur que l’hissava ja que millora la navegació.

 

El fet que disposem d’uns dibuixos senzills d’una embarcació, un llaüt, amb un arbre mestre amb l’antena i la vela recollida –al Llibre de Caixa del bosser Llorenç Bonet i en un altre document, l’Acta del Projecte–, no significa que sigui el llaüt San Miguel, ja que aparentment sembla una embarcació més petita, dibuixada amb finalitat decorativa. Per tant, en conclusió, és probable que el seu aparell consistís en un botaló amb un floc a proa, un arbre mestre amb vela llatina, que algunes vegades hissava la major i altres la pitxola, i un arbre de mitjana que tal volta no portava la vela desplegada, ja que no els era necessari. Actualment podem gaudir d’una embarcació similar, la recuperada La Balear, que si bé és un llaüt, es bastí com a barca de bou l’any 1924 a les drassanes dels germans Ballester de Palma, la qual cosa la fa un poc diferent; fa 13,95 metres d’eslora i 4,56 de mànega, i fou construïda, en principi, per anar a la vela i per pescar en parella. Va aparellada de llatina, amb un sol arbre, el mestre. Un cas semblant és el del Rafael, actualment a Palamós, construït l’any 1915 a les drassanes Llompart de Palma, juntament amb un altre llaüt bessó, el Bartolomé, per a la pesca a la parella. Té 12,90 metres d'eslora, 4,40 de mànega i 1,33 de puntal; desplaçava, originàriament, 14.99 TRB i arborava un sol pal amb una gran vela llatina. A proa hissava un floc o pollacra amb un botaló que sortia per estribord de la roda. Actualment també du un aparell de mitjana.

 

El San Miguel podria mostrar una imatge semblant, amb un poc menys de mànega i una mica diferent, ja que probablement era un llaüt més aviat de càrrega i no d’arrossegament de bou amb parella. Aniria, com he assenyalat, aparellat de barca de mitjana.

 

El patró i, segurament, el propietari, era en Jaume Antich de can Cavallot, o el seu pare, una de les famílies marineres més importants de Santanyí d’aquell temps. El seu pare, l’amo Antoni Cavallot, va ser uns dels santanyiners que es dedicaven a la pesca, com també els Fesols, pioners a canviar les xarxes pel contraban. Va acumular molts de doblers i propietats i una flota de set barques de bou. En Jaume també va tenir una de les primeres parelles de barques de bou de Cala Figuera, de nom Primero y Segundo, i diuen que, a més de la pesca i el contraban, també es va dedicar a gastar els doblers del seu pare.