Arran de la presentació de "9. Diari de l’expedició santanyinera al voltant de Mallorca,1899"

El proppassat 25 de setembre férem la primera presentació al públic del llibre 9. Diari de l’expedició santanyinera al voltant de Mallorca (1899) al Teatre Principal de Santanyí. El dia abans n’havíem fet una en sessió exclusiva per als patrocinadors en el marc de l’edifici de Can Balaguer, a Palma. La lògica, però, aconsellava que la primera posada en escena d’aquest projecte editorial davant del gran públic la féssim en el poble des d’on els expedicionaris iniciaren la volta a Mallorca aquell estiu de 1899. Avui, gairebé quinze dies després, he trobat necessari posar per escrit els pensaments que em vingueren al cap aquell vespre, en sentir les paraules de les persones que des de la tarima del Teatre Principal compartiren els parlaments de la presentació.

Abans de res, expresso públicament les gràcies a totes les persones que aquell vespre fóreu allà, amb nosaltres, i ens acompanyàreu en un moment tan emocionant com és el de començar la singladura d’aquest llibre just en acabar de treure’l de les drassanes.

Dit això, em sent obligat a confessar que, tant aquell vespre de la presentació com quan recorria la costa de Mallorca, per documentar-me i esborrallar una aproximació a l’espai i context que visitaren els expedicionaris del Reial Gremi a bord del San Miguel, vaig pensar moltes vegades per l’estil que ho fa un els personatges femenins d’un conte de Víctor García Tur. Diu el personatge: «Som educats per veure les coses d’una manera o una altra, i fins i tot per no veure-les». L’autor posa en boca del seu personatge la idea que els ulls són la nostra presó i rarament se’ns atorga la llibertat de sortir-ne. Doncs jo crec que, a més a més dels ulls amb els quals hem après a mirar el món, també som presoners del temps en el qual ens ha tocat viure-hi.

Dic això perquè Nou, aquest llibre que ara tindreu a les mans, és per a mi com una eina que m’allibera la ment d’aquesta imatge del món present que ens enrevolta. És com una màquina per viatjar en el temps, que ens transporta a intuir mirades diferents de Mallorca en aquell final del segle XIX. Aquest fet connecta amb aquella cita adjudicada a Marcel Proust que ve a dir una cosa com «L’únic viatge de vertader descobriment no consisteix a cercar nous paisatges, sinó a mirar amb ulls nous o diferents.» En aquest viatge temporal, he sentit, he percebut amb força el desig que tots els que ens hi embarquem amb la seva lectura reflexionem seriosament sobre les decisions i accions que ens han construït el nostre present tal com és ara, i ens hi llasten, ens hi ancoren amb cadenes gruixudes. Potser aquest llibre ens serveixi per aprendre a navegar al voltant de Mallorca amb altres ulls, uns ulls nous, i de la millor manera possible per no embarrancar ni enfonsar el futur d’aquesta illa.

No sé si aquests desitjos seran gaire compartits per la resta de lectors del llibre, però és el que jo sento i tinc ganes de dir ara, aquí. En tot cas, gràcies a tothom per la paciència de llegir-ho!

7 d’octubre de 2019.

Sebastià Vidal