Search
  • Sebastià Vidal

El gran viatge. Rosa Planas

L'escriptora, filòloga, periodista i crítica literària Rosa Planas fou l'encarregada de presentar '9. Diari de l'expedició santanyinera al voltant de Mallorca, 1899' el passat 9 de desembre a la seu palmesana de la Cambra de comerç.

El seu parlament ens captivà, tan per la claredat en l'exposició de les idees com pel fet de ser escaients i oportunes avui en dia, 120 anys després d'aquell viatge. A continuació, en teniu la transcripció íntegra.




El gran Viatge


Sempre s’ha associat el viatge amb l’experiència. Una realitat de ficció amb la realitat experimental. Però el viatge no existeix, perquè no existeix una visió unitària de les coses ni dels països, ni tan sols de les emocions. Cada persona viu el seu propi viatge com viu la seva pròpia vida. Per tant, quan parlam de viatgers no definim un tipus de persona, sinó simplement constatam el fet de distingir algú que ha conegut alguna cosa que el fa diferent a la resta.

Precisament per aquest motiu, vaig acceptar amb plaer i al mateix temps amb respecte, la convidada que em va fer l’entusiasta promotor de l’obra que avui tenim a les mans: 9, Diari de l’expedició santanyinera al voltant de Mallorca 1899. El nou obri la història. El nou a punt d’arribar a la primera centúria del segle XX, que aquells optimistes somiaven havia de ser de progrés, llibertat i consolidació de les ciències humanes. El segle XX que va demostrar la capacitat il·limitada de destrucció de l’esser humà amb un saldo que esgarrifa: dues Guerres Mundials i els grans genocidis totalitaris.

El viatge santanyiner va ser escrit en llapis (us confés que he fet també les meves anotacions amb aquest mateix instrument, per tal d’acostar-me més a la realitat del cronista). La seva frescor, que no ha minvat amb el pas del temps, exhala tota classe d’emocions i fa que puguem veure, ensumar, recitar, opinar i fins i tot atemorir-nos amb l’estat de la mar, com si fóssim part de la tripulació d’aquest llaüt llegendari, el San Miguel. Les paraules del narrador, escrites amb una cal·ligrafia rodona i estimulant com un còdol de platja, i que per art de l’editor figura al marge de cada una de les pàgines, mostra una geografia de colors i rutes que ens dirigeixen cap a una Mallorca perduda en el temps, la Mallorca llegendària que s’esvaí no fa tant, però que encara és ben viva als ulls d’alguns de nosaltres que tinguérem el privilegi de conèixer les cales sense hotels, els camins sense tancar, o les rutes amagades de què parlava don Jesús García Pastor, i tantes i tantes meravelles que s’han malbaratat a canvi de tan poc.

El viatge dels intrèpids santanyiners pertany a un altre món, a un altra manera d’entendre les coses, conserva aquell perfum d’aventura que tan agradava a l’època i que és el mateix esperit que dugué Juli Verne a escriure els seus Viatges Extraordinaris. La seva eixida ens demostra que no fa falta anar a l’altre cap de món per gaudir del viatge que, en aquest text sortosament recuperat, es presenta com una peregrinació pels indrets costers de l’illa, recalant en alguns punts, sempre amb la mirada neta del qui observa, es meravella i estima. Valorant i sospesant les singularitats de cada un dels llocs visitats i de les persones que fan part d’aquest paisatge.

Els 9 són un grup d’aficionats a l’excursionisme, tant del gust de l’època: Nicolau Clar, el comodor; Jaume Antich, el capità; Llorenç Bonet, el bosser; Marc Vidal, el reboster; Toni Vadell, el cuiner; Pere Bordoy, el comunicador amb l’exterior; Jaume Antoni Clar, el cornador; Lluc Clar, el sastre; i el cronista Miquel Clar. Pertanyen a aquella nissaga valenta dels increïbles personatges que es varen formar entorn de la Renaixença: mossèn Antoni Maria Alcover, mossèn Miquel Costa i Llobera, o mossèn Cinto Verdaguer... tots homes d’acció i homes d’església, de lluita i de llengua, homes de foc, que amb el seu entusiasme sostingueren la flama d’una recuperació identitària, retornant al català de Mallorca la dignitat que havia perdut després de tants anys de sentir-se i de viure en inferioritat de condicions respecte del castellà prestigiós i excloent. Mallorquins que no deixaren que el seu món fos sacrificat a la deessa de la raó pràctica, que avui encara ens convida a substituir-lo per llengües encara més allunyades que el castellà. Ells no permeteren que les seves creences, ja fossin religioses, morals o existencials, fossin substituïdes pels cants de sirena que venien de fora. Íntegres (a vegades, per què no dir-ho, integristes) però també homes d’una peça en la defensa dels valors de la naturalesa i la cultura, que creien valors autèntics i eterns.

Mallorca necessita homes com aquests santanyiners que sentiren la necessitat de fer un recorregut marítim amb el llaüt San Miguel, per comprendre i conviure amb la naturalesa salvatge d’una illa tan bella, que no la mereixem. El seu somni de descobrir, de contar i d’explicar les meravelles d’un paisatge cisellat per la bellesa, recupera avui tota la seva vigència, perquè si el repetíssim tal i com ells el feren, ben segur que trobaríem tot ben canviat, i no per bé.

Però l’edició que tenim a les mans és una meravella. La delicadesa de l’editor Gracià Sánchez ha realitzat un treball extraordinari i meticulós. I la reconstrucció ideal de les imatges són obra i art de l’artista Llorenç Garrit, qui arriscant en la composició i el color arriba a uns resultats insuperables. Llum i màgia, que amb les referències de la lletra, refan el camí de la mar gràficament per a gaudi dels nostres sentits.

D’altra banda, els treballs que complementen i acompanyen aquest diari de l’expedició santanyinera són, pel seu compromís amb el text i per la seva aportació, un element indispensable que enriqueix el conjunt i el fa encara més sòlid. Això demostra un cop més que els bons textos n’inspiren de nous creant baules noves en la cadena de la tradició. La literatura no és un fet aïllat que s’acaba en si mateix, la bona literatura, sens dubte ho és aquest breu però encisador relat del viatge, fa créixer perspectives, provoca intuïcions, que conclouen en un eixamplament magnètic del camp d’acció, que atrau plomes i imaginacions per continuar el senderi iniciat.

Permeteu-me doncs que parli d’aquests textos que són part d’aquesta història. El Pròleg de Margalida Clar és un regal, descriu la troballa dels documents inèdits a la casa pairal del cronista, Can Clar des Llombards, i ens fa la presentació del diari inacabat de Miquel Clar Vila, capellà, escriptor, poeta, col·laborador del DCVB i home tocat per la transcendència. Margalida Clar també ens revela la clau cabalística del 9, el nombre més perfecte abans d’arribar al 10, que ja és diví, perquè és la plenitud absoluta. La summa de moltes xifres recalen en aquest 9, que emergeix com un pont entre l’humà i el sobrenatural.

El text de Teodor Suau, canonge de la Seu, és una breu obra d’art que conjuga pensament i imaginació. Amb subtil clarividència traça la distinció entre “turista” i “pelegrí”, recordant-nos que els pelegrins foren els primers viatgers de la història. Persones que com Judà Ha-Leví, Benjamín de Tudela, els mateixos apòstols, el llegendari viatger àrab Ibn Battuta i, per no referir-nos a una sola cultura, recordar també el japonès Basho, personatges que es movien impel·lits per una necessitat espiritual, a la recerca d’aquells indrets que eren més propers a l’ànima i que confortaven dels dolors i patiments quotidians, l’espai perdut de la transcendència.

Del text de Suau, m’ha impressionat l’etimologia de desert. Així és, en hebreu la paraula ‘midbar’ està formada per dos components (min, preposició ‘de’; i dabar, substantiu que significa ‘paraula’). El resultat fa que el lloc sigui entès com a «lloc de la paraula». El desert és lloc per a escoltar, per a rebre comunicacions que venen d’altra banda que no és el jo egoista i menut. Les coses invisibles que arriben a través dels conductes inesperats, com la vida entre línies d’aquest viatge, amb la seva història coral d’amics, l’humor mallorquí que mostren, i el temps interromput de l’expedició que començà el 26 de juliol de 1899 i que acabà de manera abrupta el 5 d’agost.

No desmereix gens, encara que situat en un altre plànol, el text incisiu de Tomeu Arbona, que reflexiona sobre la vinculació entre la cultura i la gastronomia. No debades s’ha definit ell mateix com un arqueòleg gastronòmic, perquè demostra ser capaç de comprendre allò que hi ha rere el que menjam. Amb gran sensibilitat descriu com prenem qualsevol fruita que trobam en un supermercat sense adonar-nos de la lentitud amb què ha estat creada fins arribar a la seva perfecció. No tenim consciència d’allò que ens ficam a la boca, ni tampoc del que ha costat produir-la. Arbona no s’està d’assenyalar “la ferotge indústria turística” com una de les causes que han fet més mal a la cultura i demana que deixin en pau el paisatge, perquè la seva destrucció arruïnarà no tan sols el territori, sinó tot allò que som com a poble. Reclama amb seny una “sobirania alimentària” i un compromís amb el producte illenc. Per acabar ens ofereix un senzill però gustosíssim receptari, que probablement degueren cuinar els expedicionaris en el llaüt que els servia de casa flotant.

L’ampli estudi de Sebastià Vidal i Vicens ens guia a través del context històric, atmosfèric i vital de la Mallorca de fi de segle. I amb ell podem dir que el diari dels santanyiners és el cor d’aquest llibre, però les artèries són els textos que, com el seu, l’acompanyen. Algunes de les escenes descrites en el diari serien incomprensibles, si no ens ajudéssim de les explicacions i recreacions que ofereixen. Paraules com el “cornador”, aquell que feia sonar el corn per reclamar l’atenció dels tripulants, la incidència en el registre col·loquial d’un mallorquí per desgràcia cada dia més llunyà, i també la descripció del vehicle en què ens ha arribat el text: «un conjunt de fulls plegats en doble. Cada un format per un quadernet de 4 pàgines. El tercer està extraviat, i la narració queda interrompuda al final del quadernet 22.» Les interferències del castellà en el llenguatge, a vegades imitant aquell casticisme que era tan propi de l’època.

Sebastià Vidal també ens recorda que 1899 era l’any després de la pèrdua definitiva de les colònies americanes que tant de mal va fer a Espanya i també a les Illes Balears. La derrota patètica contra l’armada americana i la trista conjuntura dels presoners mallorquins a Filipines i Cuba.

Vora la catàstrofe nacional, la subsistència dels illencs costaners amb el contraban, sotmesos a la vigilància dels vaixells d’espions, unes embarcacions de servei de vigilància, que cercaven els infractors per a castigar-los.

Però és en el Quadern de bitàcora de Jaume Ferrando Barceló, capità de la Marina Mercant, on trobam el vocabulari del mar, el lèxic de totes les peripècies marineres. Els vents i la descripció dels llaüts i dels seus elements constitutius. Per ell sabem que el San Miguel era un llaüt coster. Però no es conforma amb això, també descriu el lèxic de les operacions que duien a terme aquests vaixells, com l’interessant “orsar”: canviar de rumb l’embarcació per dirigir-la cap al vent, i d’on prové la paraula “orsada” amb el sentit de “estrebada” que jo de petita sentia per ca nostra. També descriu l’escampavia, una embarcació de vela lleugera, armada per vigilar les costes i perseguir el contraban. Però el que més m’ha commogut del seu text és la presència d’unes aus que en el temps de l’expedició eren ben corrents, però que avui es troben en perill crític d’extinció. Em referesc al virot, ocell que s’alimenta de peix i que pot beure aigua de mar gràcies a unes glàndules especials que secreten la sal. Au endèmica de les Illes Balears, que es cria als penya-segats de Formentera i del sud d’Eivissa, els pocs que resten viuen avui terroritzats per les festes estiuenques d’alguns desaprensius que només usen i abusen del territori.

O el “peix molar” semblant al dofí, i que és mitològic en les narracions i contes dels nostres autors, que sovint el confonen amb altres espècies de cetacis gegantins. Pel treball de Ferrando bufen els 8 vents del món, amb tota la seva plenitud i història, els segueixen el recompte dels topònims mariners o talassònims per on passà el San Miguel tot partint de la Cala de Santanyí. En definitiva, un treball de qualitat fet amb tot l’amor per algú que valora i estima aquest mar nostre, tan amenaçat i tan antic com ple de riquesa.

L’Epíleg del curador, Sebastià Adrover Vicens, entusiasta i promotor de l’edició, tanca aquest recull de textos tan encertats com enriquidors. La sensibilitat vers la terra i la cultura traspuen les paraules de Sebastià qui reconeix que «el fet de ser inacabada [l’obra] li transmet un encant especial, com si fos una finestra oberta al temps.» I jo crec que aquesta percepció és ben encertada. Allò que no s’ha tancat pot continuar, com la mateixa vida, com aquesta necessitat cada vegada més angoixant de transformar la nostra relació amb la naturalesa. Sobretot ara que, segons diuen els experts, el canvi climàtic ja és una realitat irreversible. La Mallorca perduda ja no és recuperable, però la que encara queda suplica una duresa insubornable contra aquells qui s’atreveixen a posar-la en perill. No valen excuses ni més justificacions, no s’han de permetre més abusos contra la bellesa, contra la innocència, contra la perfecció. No podem admetre falses filosofies sobre el progrés econòmic, que tanmateix no existeix, perquè no s’ha demostrat que els mallorquins siguem en general més rics ni millors del que érem. Ja n’hi ha prou de canviar or per palla, fum per fusta, Mallorca per uns guanys temporals que tanmateix s’esgotaran. Com diu Sebastià Mallorca «és poesia, música, dansa, història, sal i xeixa, pedra i mar.» Mallorca és tot el que tenim per sentir-nos a ca nostra, si la perdem començarem l’exili més trist de tots, els dels qui tenint un espai de bellesa naufragaren en un mar de plàstic envoltats de columnes de sofre i eixordats pel renou de ridícules festes que vessaven les seves deixalles en el mar per satisfer una boja demanda de diversió banal.

Amics, el fet que estem aquí reunits entorn d’una d’obra d’aquestes característiques, vol dir alguna cosa. Que encara no està tot perdut i que els intrèpids santanyiners feren alguna cosa més que rebre la bellesa en carn pròpia, ja que la transmeteren perquè nosaltres en poguéssim gaudir més de cent anys després.


Rosa Planas.

Palma, 9 de desembre de 2019.

5 views